Restaurant Claudi

Preu: 13,90 euros, cafè inclòs però no la beguda.

Valoració (d’1 a 5): 3 calçots

Espai: Als voltants del passeig marítim de Segur de Calafell s’hi troben multitud d’establiments de restauració per a tots els gustos. El que avui ens ocupa és un referent per la seva història i la peculiaritat que es tracta d’un restaurant de cuina amb molta influència germànica, ja que el propietari i cuiner és alemany, si bé s’ha passat mitja vida entre nosaltres.

Servei: Eficaç, sense prodigar-se en paraules ni somriures. Força comensals semblen habituals de la casa, i per a ells es reserven les benvingudes més acollidores. Potser a la vintena vegada que hi anem podrem veure les dents de la cambrera.

Què s’hi cou: El Restaurant Claudi és un lloc ple de contrastos. D’una banda, l’oferta del menú barreja els plats més típics (pasta, amanida) amb especialitats potser habituals nord enllà, però que en aquestes rodalies resulten força exòtics. D’aquesta manera, pots confegir-te un dinar o un sopar meitat mediterrani meitat centreeuropeu, circumstància força insòlita en el món dels menús diaris.

El millor: Si ets sents valent/a i decideixes tastar un plat original, pots endur-te alguna sorpresa agradable. Per exemple, el formatge brie arrebossat amb salsa de groselles supera les expectatives més optimistes, ja que els gustos salat i dolç combinen inesperadament bé. Això sí, la digestió d’algunes d’aquestes rareses gastronòmiques resulta un xic dificultosa, segurament perquè el nostre estómac està més habituat a receptes pròpies del sud dels Alps.

Les postres són casolanes i exquisides, com l’extraordinari strudel de poma amb crema de vainilla, que farà les delícies de tota persona amant del dolç i a qui encara no li hagin diagnosticat diabetis. Compte amb la dosi, però. Si et cruspeixes massa strudels com aquest el teu nivell de sucre es dispararà a l’infinit i més enllà.

El pitjor: Comencem pel menjar. Igual que una elecció feta a l’atzar pot ser afortunada, també hi ha el risc que la jugada no acabi bé. Així, el filet de porc a l’estil Claudi és curiós però, des del nostre punt de vista, poc reeixit. El que crida més l’atenció del plat és la muntanya de ceba fregida que el cuiner posa damunt del pobre filet, fins al punt que constitueix un 75% llarg del contingut. Però el cuiner en deu estar més que orgullós ja que li posa el seu propi nom. Si al seu dia Ramoncín era conegut com “el rey del pollo frito”, el Restaurant Claudi pot reclamar el títol de “rey de la cebolla frita”.

Les racions són abundants, però aquest fet s’acosta més al vici que a la virtut. En efecte, sembla que les quantitats, sobretot dels segons, estiguin pensades per a panxuts amb gana de camí a l’Oktoberfest, i si el teu estómac no és dimensions XL o superior acabaràs ben embafat o embafada si pretens buidar el plat.

Ara bé, el principal punt negatiu del Restaurant Claudi són aspectes relatius a l’higiene. Les copes de tots els membres del Col·lectiu presentaven unes ditades ben marcades, i Sherlock Holmes no hauria hagut de treure la lupa per endevinar l’autoria del crim (cambrers que paren taula sense gaires escrúpols). Un altre detall que fa arrufar el nas és que, inexplicablement, les taules no tenen cap mena de tovalles, ni tal sols un trist rectangle de paper. En conseqüència, entre plat i plat els coberts reposen sobre superfícies que contenen l’ADN  d’un nombre indeterminat de clients.

Relació qualitat-preu: Aprovat sense més. El preu del menú és 13,90 euros (tardor 2017), cafè inclòs però no la beguda, per la qual cosa no baixa dels 15 euros. Si tens la sort d’elegir plats del teu gust i no tens gaires manies ho trobaràs bé. Si comences a cavil·lar sobre qüestions d’higiene en els restaurants (si de portes enfora és molt millorable, com deurà ser a la cuina?), acabaràs amargat per molts strudels que t’empassis.

Bar-Restaurant Bon J.P.

Preu menu: 10,50 euros

Valoració (d’1 a 5): 3 calçots

Situat a la carretera de Sant Vicenç del Vendrell, en el mateix local on obria les portes el Restaurant Maxim’s, que a mitjan anys 1990 va conèixer uns temps daurats que, ai, van desaparèixer en un batec d’ulls. Sic transit gloria mundi.

Tot i que encapçala el nom de l’establiment, la part dedicada a bar pròpiament dita és relativament escassa, amb una barra de dimensions modestes al capdavall del local. La decoració preludia allò que et trobaràs al plat: correcció sense ínfules de grandesa.

Servei: La cambrera és eficient i d’una educació exquisida, ja qne no estalvia les salutacions d’entrada i sortida ni la paraula “gràcies”, cosa que hauria d’imitar més d’un/a professional de restauració. Recorda l’actitud d’un majordom anglès, cortesia màxima i alhora distància que no arriba a la fredor però s’hi acosta.

Què s’hi cou: Si busques cuina casolana acabada de fer i amb un toc d’originalitat, t’has equivocat de lloc. El menú consisteix en una varietat de plats que tu mateix/a et podries preparar a casa si disposes de les conserves i les llaunes adequades. Val a dir que en cap moment volen fer passar bou per bèstia grossa i no s’hi veu cap voluntat d’amagar que, als fogons, s’hi escalfa més que no s’hi cuina.

El millor: La decoració dels plats és destacable, ja que s’hi observa una intenció de presentar el menjar amb delicadesa. Canvi de ganivet (no de coberts, només de ganivet) entre primer i segon plat, segons demanis carn o peix. Un dels pocs plats casolans, qui sap si l’únic, és el púding, que en aquest cas consisteix en una massa dolça de pa amb panses.

El pitjor: Si arribes amb expectatives massa altes, la visita al Bon J.P. pot resultar decebedora. Creiem que la clau de l’experiència gastronòmica queda descrita en les paraules “sense pretensions”, per bé (els qui regenten el restaurant no volen anar més enllà del que poden oferir, vist el preu del menú) i per mal (tots desitgem gaudir d’una cuina casolana a preu econòmic, però la dura realitat s’imposa i aquí tampoc no donen duros a quatre pessetes).

Relació qualitat-preu: Suficient, tan lluny del suspens com del bé. El menú costa 10,50 euros (estiu 2017), opcíó vàlida si vas fluix d’armilla però no tant si busques qualitat per damunt de preu econòmic.

Els donem algun calçot (punt) extra perquè, en el fons, som uns romàntics que agraïm les paraules amables i valorem la gent educada, i potser també perquè a fora plovia i a dins s’hi estava calentó.

Ull de Llebre

 Preu menu: 12,5€

Valoració (d’1 a 5): 4,5 calçots

Espai: Per experiències passades, les recomanacions respecte a restaurants són sovint el prefaci d’un malson. Amb aquest esperit de nas arrufat vam anar al Restaurant Ull de Llebre ubicat a la Bisbal del Penedès.

La situació del restaurant és un xic laberíntica, i o bé t’hi guia un coneixedor de la zona, o pots acabar aparcant al mig d’una vinya a deu quilòmetres del lloc.

La decoració és moderna sense pretensions, tant de moda avui en dia, és a dir un espai funcional en què la monotonia és trencada amb algun color llampant.

Però anem per feina que es refreda el menú.

Servei: Correcte i eficaç, amb un temps d’espera raonable tenint en compte que el local era força concorregut. Dos cambrers (un d’aspecte de rocker prejubilat) han estat suficients per a mitja dotzena de taules i una quinzena de clients.

Què s’hi cou: No hi ha sorpreses en la llista de plats del menú, llevat potser una proposta força inusual consistent en una combinació de macarrons, carn i pesto. El gran encert és que l’oferta gastronòmica és alhora variada (sopes, pasta, amanida, carn, peix) i ben aconseguida, de manera que el comensal rep una bona ració (tant pel que fa qualitat com a quantitat) d’un plat conegut però fet amb traça i amb ingredients de notable alt.

El millor: Els segons constitueixen el punt fort de la casa. El filet de porc amb salsa de pebre es pot menjar amb cullera, i és més tendre que un vídeo de gatets de YouTube. Els calamars a la romana poden rivalitzar amb els millors que hàgim menjat mai, amb un arrebossat lleuger gens embafador que no emmascara el gust del calamar.

Trobar-se en un menú plats de tota la vida amb bona matèria primera i ben cuinats és tan rar que se’ns van humitejar tant les papil·les gustatives com els ulls. Pel que fa a les postres, cal destacar les escumes, en especial la que porta el nom del restaurant, barreja deliciosa de gelat de llimona, vainilla, caramel i galetetes salades.

El pitjor: Sobretot en els primers, alguns acabats són millorables. Per exemple, les fulles de l’amanida de l’hort haurien d’haver estat tallades en parts més petites, ja que en principi no hauria de fer falta recórrer al ganivet per cruspir-se l’enciam. Sense moure’ns de l’amanida, però, el tomàquet i la ceba ratllen l’excel·lència, cosa que compensa el fet que alguns detalls estiguin descuidats. En aquesta llista també hi posaríem la temperatura de la crema tèbia de carbassa, que si arriba a ser calenta hauríem hagut d’avisar els bombers per menjar-nos-la. D’altra banda, aquí i arre hi ha la mania molt estesa de presentar els segons amb una quantitat de salsa totalment desproporcionada al tall, i aquest queda com a nàufrag en la mar.

Relació qualitat-preu: Excel·lent. Per 12,50 euros (estiu 2017) et reconcilies amb el món dels menús diaris, perquè el Restaurant Ull de Llebre exemplifica que pots dinar molt bé sense sortir-ne escaldat (especialment si no demanes la crema presumptament tèbia de carbassa). Val la pena entaforar-se pels carrers del barri de la Riba de la Bisbal i fer una visita a l’Ull de Llebre. Pal·ladar, estómac i butxaca en surten més que satisfets.