Bar-Restaurante Zaragoza

Preu: 11,90€

Valoració (d’1 a 5): 1,5 calçots

Espai: El passeig marítim de Coma-ruga acull un seguit d’establiments de restauració per a tots els gustos i butxaques, des d’hotels fins a restaurants de luxe. La majoria únicament obre durant la temporada turística, ja que viuen del passavolant atret més pel sol i la platja que no per l’oferta gastronòmica. Un d’aquests establiments és el que ens ocupa avui, un espai de dimensions modestes que sobreviu gràcies a la terrassa amb vista al mar.

Servei: Professional i amable, però amb una estranya tendència a l’immobilisme meditatiu. En efecte, el cambrer gaudia mirant la Mediterrània i no corria pas a treure els plats buits, potser per donar l’oportunitat a la clientela de compartir amb ell l’espectacle de les ones trencant-se mansament a la sorra. Aplaudim aquesta envejable filosofia de vida, però potser no és del tot aconsellable practicar-la amb comensals que, qui sap, potser tenen més preocupacions mundanals i menys temps a perdre.

Què s’hi cou: Amable lector/a, tanca els ulls i fes-te una imatge mental d’un menú d’uns 12 euros en una zona turística. Exacte. Això és precisament el que ofereix el Bar-Restaurante Zaragoza: els plats típics i tòpics, amb abundància de fregits i qualitat poc memorable.

El millor: Destaquem el revoltim de botifarró, gens empalagós i ben aconseguit. Llàstima que l’acompanyen uns “crackers” industrials que desmereixen la bona feina del cuiner o la cuinera. Però, per damunt de tot i a gran distància, el millor de can Zaragoza és la platja de Coma-ruga. Si tens la sort d’encertar un dia lluminós sense massa fred ni massa calor, t’ho passaràs bé menjant encara que el menú l’hagi preparat el senyor Hannibal Lecter.

El pitjor: Manca total i absoluta d’originalitat. L’escalopa de pollastre i els calamarsons a la planxa patien d’un excés d’oli, i la guarnició consistia en una munió de patates fregides (no casolanes, naturalment) i amanida de bossa. En resum, pots esperar-hi els mateixos plats tirant a poc sans de qualsevol terrassa de qualsevol lloc turístic. Per a turistam sense exigències i amant de la fregidora.

El menú costa 11,90 euros (tardor 2017). Si no demanes postres (una opció que recomanem), no et cobren el cafè. Per sort el preu també inclou les vistes al mar, i la relació qualitat-preu serà més o menys bona segons si el temps acompanya o no.

Restaurant Claudi

Preu: 13,90 euros, cafè inclòs però no la beguda.

Valoració (d’1 a 5): 3 calçots

Espai: Als voltants del passeig marítim de Segur de Calafell s’hi troben multitud d’establiments de restauració per a tots els gustos. El que avui ens ocupa és un referent per la seva història i la peculiaritat que es tracta d’un restaurant de cuina amb molta influència germànica, ja que el propietari i cuiner és alemany, si bé s’ha passat mitja vida entre nosaltres.

Servei: Eficaç, sense prodigar-se en paraules ni somriures. Força comensals semblen habituals de la casa, i per a ells es reserven les benvingudes més acollidores. Potser a la vintena vegada que hi anem podrem veure les dents de la cambrera.

Què s’hi cou: El Restaurant Claudi és un lloc ple de contrastos. D’una banda, l’oferta del menú barreja els plats més típics (pasta, amanida) amb especialitats potser habituals nord enllà, però que en aquestes rodalies resulten força exòtics. D’aquesta manera, pots confegir-te un dinar o un sopar meitat mediterrani meitat centreeuropeu, circumstància força insòlita en el món dels menús diaris.

El millor: Si ets sents valent/a i decideixes tastar un plat original, pots endur-te alguna sorpresa agradable. Per exemple, el formatge brie arrebossat amb salsa de groselles supera les expectatives més optimistes, ja que els gustos salat i dolç combinen inesperadament bé. Això sí, la digestió d’algunes d’aquestes rareses gastronòmiques resulta un xic dificultosa, segurament perquè el nostre estómac està més habituat a receptes pròpies del sud dels Alps.

Les postres són casolanes i exquisides, com l’extraordinari strudel de poma amb crema de vainilla, que farà les delícies de tota persona amant del dolç i a qui encara no li hagin diagnosticat diabetis. Compte amb la dosi, però. Si et cruspeixes massa strudels com aquest el teu nivell de sucre es dispararà a l’infinit i més enllà.

El pitjor: Comencem pel menjar. Igual que una elecció feta a l’atzar pot ser afortunada, també hi ha el risc que la jugada no acabi bé. Així, el filet de porc a l’estil Claudi és curiós però, des del nostre punt de vista, poc reeixit. El que crida més l’atenció del plat és la muntanya de ceba fregida que el cuiner posa damunt del pobre filet, fins al punt que constitueix un 75% llarg del contingut. Però el cuiner en deu estar més que orgullós ja que li posa el seu propi nom. Si al seu dia Ramoncín era conegut com “el rey del pollo frito”, el Restaurant Claudi pot reclamar el títol de “rey de la cebolla frita”.

Les racions són abundants, però aquest fet s’acosta més al vici que a la virtut. En efecte, sembla que les quantitats, sobretot dels segons, estiguin pensades per a panxuts amb gana de camí a l’Oktoberfest, i si el teu estómac no és dimensions XL o superior acabaràs ben embafat o embafada si pretens buidar el plat.

Ara bé, el principal punt negatiu del Restaurant Claudi són aspectes relatius a l’higiene. Les copes de tots els membres del Col·lectiu presentaven unes ditades ben marcades, i Sherlock Holmes no hauria hagut de treure la lupa per endevinar l’autoria del crim (cambrers que paren taula sense gaires escrúpols). Un altre detall que fa arrufar el nas és que, inexplicablement, les taules no tenen cap mena de tovalles, ni tal sols un trist rectangle de paper. En conseqüència, entre plat i plat els coberts reposen sobre superfícies que contenen l’ADN  d’un nombre indeterminat de clients.

Relació qualitat-preu: Aprovat sense més. El preu del menú és 13,90 euros (tardor 2017), cafè inclòs però no la beguda, per la qual cosa no baixa dels 15 euros. Si tens la sort d’elegir plats del teu gust i no tens gaires manies ho trobaràs bé. Si comences a cavil·lar sobre qüestions d’higiene en els restaurants (si de portes enfora és molt millorable, com deurà ser a la cuina?), acabaràs amargat per molts strudels que t’empassis.

Bar-Restaurant Bon J.P.

Preu menu: 10,50 euros

Valoració (d’1 a 5): 3 calçots

Situat a la carretera de Sant Vicenç del Vendrell, en el mateix local on obria les portes el Restaurant Maxim’s, que a mitjan anys 1990 va conèixer uns temps daurats que, ai, van desaparèixer en un batec d’ulls. Sic transit gloria mundi.

Tot i que encapçala el nom de l’establiment, la part dedicada a bar pròpiament dita és relativament escassa, amb una barra de dimensions modestes al capdavall del local. La decoració preludia allò que et trobaràs al plat: correcció sense ínfules de grandesa.

Servei: La cambrera és eficient i d’una educació exquisida, ja qne no estalvia les salutacions d’entrada i sortida ni la paraula “gràcies”, cosa que hauria d’imitar més d’un/a professional de restauració. Recorda l’actitud d’un majordom anglès, cortesia màxima i alhora distància que no arriba a la fredor però s’hi acosta.

Què s’hi cou: Si busques cuina casolana acabada de fer i amb un toc d’originalitat, t’has equivocat de lloc. El menú consisteix en una varietat de plats que tu mateix/a et podries preparar a casa si disposes de les conserves i les llaunes adequades. Val a dir que en cap moment volen fer passar bou per bèstia grossa i no s’hi veu cap voluntat d’amagar que, als fogons, s’hi escalfa més que no s’hi cuina.

El millor: La decoració dels plats és destacable, ja que s’hi observa una intenció de presentar el menjar amb delicadesa. Canvi de ganivet (no de coberts, només de ganivet) entre primer i segon plat, segons demanis carn o peix. Un dels pocs plats casolans, qui sap si l’únic, és el púding, que en aquest cas consisteix en una massa dolça de pa amb panses.

El pitjor: Si arribes amb expectatives massa altes, la visita al Bon J.P. pot resultar decebedora. Creiem que la clau de l’experiència gastronòmica queda descrita en les paraules “sense pretensions”, per bé (els qui regenten el restaurant no volen anar més enllà del que poden oferir, vist el preu del menú) i per mal (tots desitgem gaudir d’una cuina casolana a preu econòmic, però la dura realitat s’imposa i aquí tampoc no donen duros a quatre pessetes).

Relació qualitat-preu: Suficient, tan lluny del suspens com del bé. El menú costa 10,50 euros (estiu 2017), opcíó vàlida si vas fluix d’armilla però no tant si busques qualitat per damunt de preu econòmic.

Els donem algun calçot (punt) extra perquè, en el fons, som uns romàntics que agraïm les paraules amables i valorem la gent educada, i potser també perquè a fora plovia i a dins s’hi estava calentó.

Ull de Llebre

 Preu menu: 12,5€

Valoració (d’1 a 5): 4,5 calçots

Espai: Per experiències passades, les recomanacions respecte a restaurants són sovint el prefaci d’un malson. Amb aquest esperit de nas arrufat vam anar al Restaurant Ull de Llebre ubicat a la Bisbal del Penedès.

La situació del restaurant és un xic laberíntica, i o bé t’hi guia un coneixedor de la zona, o pots acabar aparcant al mig d’una vinya a deu quilòmetres del lloc.

La decoració és moderna sense pretensions, tant de moda avui en dia, és a dir un espai funcional en què la monotonia és trencada amb algun color llampant.

Però anem per feina que es refreda el menú.

Servei: Correcte i eficaç, amb un temps d’espera raonable tenint en compte que el local era força concorregut. Dos cambrers (un d’aspecte de rocker prejubilat) han estat suficients per a mitja dotzena de taules i una quinzena de clients.

Què s’hi cou: No hi ha sorpreses en la llista de plats del menú, llevat potser una proposta força inusual consistent en una combinació de macarrons, carn i pesto. El gran encert és que l’oferta gastronòmica és alhora variada (sopes, pasta, amanida, carn, peix) i ben aconseguida, de manera que el comensal rep una bona ració (tant pel que fa qualitat com a quantitat) d’un plat conegut però fet amb traça i amb ingredients de notable alt.

El millor: Els segons constitueixen el punt fort de la casa. El filet de porc amb salsa de pebre es pot menjar amb cullera, i és més tendre que un vídeo de gatets de YouTube. Els calamars a la romana poden rivalitzar amb els millors que hàgim menjat mai, amb un arrebossat lleuger gens embafador que no emmascara el gust del calamar.

Trobar-se en un menú plats de tota la vida amb bona matèria primera i ben cuinats és tan rar que se’ns van humitejar tant les papil·les gustatives com els ulls. Pel que fa a les postres, cal destacar les escumes, en especial la que porta el nom del restaurant, barreja deliciosa de gelat de llimona, vainilla, caramel i galetetes salades.

El pitjor: Sobretot en els primers, alguns acabats són millorables. Per exemple, les fulles de l’amanida de l’hort haurien d’haver estat tallades en parts més petites, ja que en principi no hauria de fer falta recórrer al ganivet per cruspir-se l’enciam. Sense moure’ns de l’amanida, però, el tomàquet i la ceba ratllen l’excel·lència, cosa que compensa el fet que alguns detalls estiguin descuidats. En aquesta llista també hi posaríem la temperatura de la crema tèbia de carbassa, que si arriba a ser calenta hauríem hagut d’avisar els bombers per menjar-nos-la. D’altra banda, aquí i arre hi ha la mania molt estesa de presentar els segons amb una quantitat de salsa totalment desproporcionada al tall, i aquest queda com a nàufrag en la mar.

Relació qualitat-preu: Excel·lent. Per 12,50 euros (estiu 2017) et reconcilies amb el món dels menús diaris, perquè el Restaurant Ull de Llebre exemplifica que pots dinar molt bé sense sortir-ne escaldat (especialment si no demanes la crema presumptament tèbia de carbassa). Val la pena entaforar-se pels carrers del barri de la Riba de la Bisbal i fer una visita a l’Ull de Llebre. Pal·ladar, estómac i butxaca en surten més que satisfets.

Novus Restaurant.

Preu menu: 15 €
Valoració (d’1 a 5): 4 calçots

Espai: Per als qui estan habituats a moure’s per la part més concorreguda del Baix Penedès, cal advertir-los que Novus Restaurant no es troba precisament al rovell de l’ou, sinó en un lloc indeterminat de la closca. En efecte, l’establiment s’ubica a la urbanització La Papiola, a Albinyana. No és, doncs, un d’aquells restaurant on s’hi va a parar per casualitat: al contrari, a la mínima que badis pots passar-te una bona estona recorrent carrers d’urbanitzacions, amb poques ànimes visibles i algun lladruc de gos avorrit com a banda sonora.

Servei: Agradable i eficient, encara que una sola persona per atendre una desena de taules ocasiona algun retard, excusable però que alenteix el servei.

Què s’hi cou: Novus Restaurant vol fer honor al seu adjectiu i ofereix una cuina amb un decidit toc de modernitat. No volen trencar amb la tradició de la cuina de tota la vida, sinó més aviat esquerdar-la, per introduir detalls originals que sorprenguin i agradin ja des de la seva presentació.

El millor: L’aposta per anar més enllà de la típica oferta dels menús diaris, que comporta uns certs riscos, els ha sortit prou bé. Ja en els entrants, el/la comensal descobreix que es troba en un lloc diferent. Així, mentre esperes el dinar t’ofereixen un petit assortiment compost d’una croqueta d’albergínia, tarrina de guacamole i gotet de crema de llenties, tot fet a la casa (bé, en el cas del guacamole únicament els “crackers”). Els plats demostren que qui els ha elaborat domina l’art dels fogons, des dels primers fins a les postres. Així, el revoltim de bolets i espàrrecs o les favetes estofades, que pertanyen al receptari de tota la vida, estan cuinats amb destresa i sense experimentacions que n’amenacin l’essència. Els calamarsons farcits de verduretes són per treure’s el barret: salsa finíssima, un llit d’espinacs que combina a la perfecció amb la resta i, com a guarniment, les mateixes potes dels calamarsons fregides al seu punt just. Postres casolanes de matrícula d’honor cum laude, amb unes cremes de coco i llimona honoris causa.

Canvi de coberts a cada plat i tovalló de roba, fet cada vegada més infreqüent en el món dels menús diaris.

El pitjor: Alguns detalls menors estan estranyament lluny del nivell d’excel·lència imperant. Per exemple, el pa són barretes industrials descongelades, insípides i gens cruixents. El revoltim de bolets i espàrrecs sense arribar a l’excel·lència de cremositat, és una millora respecte a altres experiències en què l’ou s’ha convertit en una mena d’argamassa granulada, però ens hi trobem incloses i no anunciades les inefables petites gambes congelades, que desvirtuen el sabor dels espàrrecs i bolets. Els gelats que acompanyen algunes postres (i, atenció, alguns primers plats) són clarament millorables. Gust poc definit i inexplicable aparició de plaques de gel, com si els gelats els haguéssim preparat nosaltres mateixos a la nevera de casa. Tant en el cas del revoltim com del pastís de llimona, el cuiner o la cuinera hauria de deixar-se d’afegitons innecessaris i seguir la famosa frase de Mies van der Rohe: “Menys és més”.

Relació qualitat-preu: bona i prou. El preu del menú és 15,00 euros (primavera 2017),  però la ubicació del restaurant faria aconsellable reduir-lo una mica per acostar-lo a la mitjana dels menús de la zona costanera de la comarca. En resum, Novus Restaurant és una bona opció amb possibilitats de millora. En molts aspectes recorda aquelles promeses del futbol que van per bon camí, però encara els falta polir detalls per arribar a la consagració definitiva.
 

Dolce Vita

Preu menu: 9,8 €
Valoració (d’1 a 5): 4 calçots

Espai: A la Rambla de les Flors del Vendrell, davant per davant d’un ampli espai d’aparcament gratuït (creuem els dits perquè no el converteixen en zona blava), uns tendals amb els colors de la bandera italiana acullen el Restaurant Dolce Vita. Malgrat el que es podria esperar jutjant per l’exterior, el local, força gran, no conté cap element decoratiu carrincló que recordi el país transalpí.

Servei: Atent, sense excessos de confiança ni fredor en el tracte. Rapidesa entre plats, que van directament de la cuina a la taula, circumstància sempre d’agrair si no disposes de gaire temps per dinar.

Què s’hi cou: Sorprèn que, malgrat el nom del restaurant i els colors dels tendals, tan sols hi hagi un plat italià en el menú (un “risotto”), i en canvi hi trobem espinacs a la catalana o “sevillanos”. Tot molt “mare nostrum”, això sí.

El millor: La carta és poc extensa, amb tres opcions de primer i de segon, però la cuinera té el gran encert que tots els plats estan ben aconseguits. Bona presentació i clara voluntat d’oferir a la clientela un menú que satisfaci tant visualment com, i sobretot, gustativament. Magnífic aspecte de la “mousse” de xocolata, abundant i amb un feliç toc de taronja. Junt amb el cafè t’obsequien amb un petit croissasnt. Menjar acabat de fer i beguda i cafè inclosos en el menú, de només 9,80 euros (primera 2017).

El pitjor: Filant fi, l’acabat d’alguns plats és un pèl millorable, com per exemple un cert excés d’oli en els espinacs. Reduïda oferta de postres, amb tres opcions que a la pràctica són dues: pannacotta i “mousse” de xocolata negra o de xocolata blanca.

De tots els restaurants de la zona, és el que té la millor relació qualitat-preu amb diferència, si bé és previsible un augment de preus a mesura que l’establiment, relativament nou, es consolidi. Si desitges gaudir d’un menú tradicional cuinat amb solvència i a bon preu, el Restaurant Dolce Vita és la primera opció si et trobes a la zona. Ara bé, si el que et ve de gust és un menú de cuina italiana, no et deixis endur per les banderes i prova sort en un altre lloc.

Gino Ristorante - A Cucina e Gino.

Preu menu: 14,5 €
Valoració (d’1 a 5): 5 calçots

El nom no enganya: cuina italiana a càrrec del cuiner Gino.

Espai: En ple passeig marítim de Calafell, si el dia no és gaire fred ni extremadament xafogós es pot dinar a la terrassa. La sala interior ofereix una mica més d’espai, però el comensal es perd l’espectacle del mar (i les/els banyistes).

Servei: Eficient i amable. Tot i que els cambrers són de procedència diversa (molts venen de l’Atlàntic enllà, més que no pas del país de la bota) i s’observa una rotació del personal més alta que en altres llocs, resolen amb professionalitat qualsevol dubte que pot sorgir del menú, escrit íntegrament en italià. Temps d’espera més que raonable.

Què s’hi cou: Si t’agrada el menjar italià i no vols caure en el típic restaurant de cadena on tan sols bullen pasta i escalfen salses industrials, Gino Ristorante és una aposta segura. El menú es compon de plats que, sense trencar els motlles de la cuina italiana, combinen ingredients frescos amb un toc d’originalitat. Per exemple, el “carpaccio” de vedella amb rúcula i parmesà equilibra amb encert la finor de la carn amb el gust característic del formatge i la verdura. L’aperitiu inclòs en el menú és un tall de pizza de massa ben elaborada.

El millor: Entre els plats de tria obligada, que gairebé sempre s’ofereixen al menú, destaca l’ “straccoto” de vedella, en què la carn queda tan tendra que es podria menjar amb cullera, i el tiramisú, casolà i a anys llum de la majoria de postres amb el mateix nom. Racions abundants. Cap dels plats demanats pels membres del Col·lectiu Afartapobres no ha defraudat, fet insòlit en un restaurant de platja i de menú inferior a 20 euros.

El pitjor: La qualitat del pa és millorable, ja que és excessivament atapeït i el seu aspecte augura una digestió complicada. Gots de colors verd, groc, blau i lila, potser més adequats per a una festa infantil. El restaurant tanca durant els mesos menys turístics de l’any.

El preu del menú és 14,50 euros (primavera 2017), amb la millor relació qualitat-preu de la franja litoral del Baix Penedès. Si bé no descartem alguna experiència insatisfactòria en caps de setmana d’estiu, en què tots els establiments turístics baixen de nivell (sobretot pel que fa al servei), la majoria de dies Ristorante Gino és l’eleció perfecta si et ve de gust gaudir de la cuina italiana sense que el paladar ni la butxaca en surtin escaldats.

La Tabernita del J.T.

Preu menu: 9,5 € sense beguda
Valoració (d’1 a 5): 1 calçots

Situat a Segur de Calafell al peu de la carretera C-3, aparentment ofereix cuina catalanobrasilera. El component sud-americà sembla reduir-se al país d’origen d’alguns membres del servei i als noms (només els noms) d’alguns plats de la carta.

Espai: Unes escales condueixen a una terrassa força ampla, gairebé tant com l’interior. En general tot a La Tabernita del J.T. dona la sensació de ser més gran del que cal, inclosos els metres quadrats, el personal i, sobretot, el menú.

Servei: Per servir una taula hi han intervingut fins a tres persones diferents, de tracte desigual: des de l’excés de confiança (et posen la mà a l’espatlla per disculpar-se per un error sense importància), fins al passotisme (la persona a qui se li va demanar el compte va actuar amb la mateixa diligència que si hagués sentit ploure).

Què s’hi cou: Diu un vell refrany del Col·lectiu Afartapobres que, si en un menú t’ofereixen massa, no la ballaràs pas grassa. En efecte, el pronòstic es compleix fil per randa a La Tabernita del J.T. Dins el menú diari pots triar entre més de quinze primers, quinze segons i quinze plats de postres. Aquest sol fet indica quin grau de frescor i gust de menjar acabat de fer pots esperar. Per posar un exemple, la paella (que, al damunt, no formava part del menú sinó que va ser suggeriment de la cambrera) era clarament reescalfada. Els calamarsons farcits, probablement elaborats en un passat remot, van ser servits en un estat de semitebior que glaçava tant el paladar com les ganes de menjar-se’ls. Tampoc no van ajudar gaire les paraules amb què la cambrera va presentar el lluç a la planxa, que literalment van ser: “Esto es la merluza... creo.” Les postres van ser el colofó adequat: pastisseria industrial sense cap gràcia ni gust.

El millor: Les patates fregides que acompanyaven els segons plats eren casolanes. Ara bé, segur que són la millor opció per posar al costat del lluç a la planxa? Se suposa que, quan un demana un plat d’aquestes característiques, desitja menjar suau, i un arròs bullit o uns vegetals al vapor escaurien més. Deixem-ho com a discutible. Ara bé, menys objecte de debat és trobar-se un munt de patates fregides en un plat ple de salsa, com són els calamarsons farcits de la casa, que a l’acte es convertien en una massa tova i humida menys atractiva que la Carmen de Mairena.

El pitjor: Sens dubte l’excés d’oferta i la seva conseqüència inevitable: l’únic que era més o menys del dia era el pa i el cafè. Tan dífícil és centrar-se en cinc o sis plats i servir-los amb un mínim de condicions? L’organització interna del personal és millorable, ja que hi havia cinc treballadors per a cinc taules i se’ls veia desbordats de feina.

El preu del menú és 9,50 euros (primavera 2017), però no inclou la beguda. La relació qualitat-preu és clarament insatisfactòria. Amb quin plaer hauríem afegit un parell o tres d’euros al compte, si el menjar fos alguna cosa més que plats precuinats amb una breu estada al microoones. En resum, cal pensar-ho dues vegades abans de tastar la cuina de La Tabernita de J.T. En l’improbable cas que els altres establiments de restauració de la zona estiguin tancats, aconsellem fer dejuni.